Oliveres mil·lenàries

Al món hi ha com a mínim 17 espècies d’arbres que poden viure més de 1000 anys gairebé totes són coníferes i els més antics que es coneixen són pins de l’espècie Pinus longaeva que viuen a les Muntanyes Rocalloses amb edats properes als 5.000 anys. Diverses grans oliveres de la Península Ibèrica i d’altres zones de la Conca del Mediterrani es coneixen popularment com oliveres mil·lenàries. D’algunes d’aquestes oliveres s’ha fet una estimació de la seva edat suposant que tenen de 2000 a 2500 anys. Dins la zona de la conca del riu Sènia hi ha classificades com a mil·lenàries 4.580 oliveres basant-se en que presenten un perímetre, mesurat a 1,3 m del sòl, major de 3,50 metres. L’olivera grossa de La Vila Joiosa es diu que té 2.500 anys, el seu perímetre a 1,3 m del sòl fa 9,10 metres. L’anomenada “Lo Parot” a Horta de Sant Joan se li estimat una edat entre els 600 i mil anys.

La determinació de l’edat de les oliveres mitjançant els anells de creixement dels arbres és més problemàtica en les oliveres que en altres arbres donat que aquests anells no són gaire distingibles en la fusta de les oliveres. 

Els investigadors del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), fins l’any 2012, han determinat que l’olivera més longeva es troba a la comarca del Montsià amb una edat de 627 anys i que es tracta d’una de les majors edats documentades en un ecosistema mediterrani i en el continent europeu. 

Wikipedia® (Viquipèdia™) 

Gat i gos

Rosa

El gènere Rosa està format per un conegut grup d'arbustos espinosos i florits, representants principals de la família de les rosàcies. S'anomena rosa la flor dels membres d'aquest gènere i roser a la planta. El nombre d'espècies ronda els 100, la majoria originàries d'Àsia i un reduït nombre natives d'Europa, Amèrica del Nord i Àfrica nord-occidental.

El seu principal productor i exportador és l'Equador. La situació geogràfica del país permet comptar amb microclimes i una lluminositat que proporciona característiques úniques a les flors com són : tiges llargues, gruixudes i totalment verticals, botons grans i colors vius. Són comercialitzades en més de 110 països sent els seus principals mercats : Estats Units, Holanda (importa flors per a després re - exportar-les a altres països de la Unió Europea), Itàlia, Alemanya, Rússia, Canadà, Argentina, Espanya, França, Suïssa i Ucraïna.

Els rosers són arbustos generalment espinosos, que aconsegueixen entre 2 a 5 metres d'alt, a vegades arriben als 20 m grimpant sobre altres plantes. Des del punt de vista de la pràctica de la jardineria, i esquemàticament, els rosers es classifiquen en 4 grups :

1. Rosers silvestres : són els que sense ser cultivats creixen en la naturalesa.

2. Rosers antics : són els tipus de rosers que existien abans de 1867, any en què va aparèixer el primer híbrid artificial.

3. Rosers moderns : són els rosers posteriors a 1867 fins a l'actualitat, de vegades aquest grup s'ho divideix en generacions.

4. Altres tipus : aquest grup inclou tipus especials de rosers.

Els rosers floreixen contínuament durant tot l'any des de primavera fins a principis d'hivern. Perquè això passi cal tallar les roses marcides. Una tècnica consisteix a seguir la tija de la rosa seca fins a trobar la primera branqueta amb cinc fulles i tallar immediatament per sobre d'ella. Després, entrat l'hivern, es fa la poda més important, deixant res més que quatre o cinc branques d'un pam des del tronc principal. Els talls s'han de fer amb tisores ben esmolades perquè resultin nets, han de ser esbiaixats, evitant els talls rectes i no s'hauran de deixar fibres en ells. El seu cultiu és antiquíssim, els primers híbrids es van realitzar entre espècies europees, a les quals se'ls van anar incorporant gradualment els genomes de les espècies asiàtiques. La primera imatge d'una espècie de Rosa es troba a l'illa de Cnossos, Grècia i correspon al segle XVI aC. L'Illa de Rhodes, també a Grècia, va rebre aquest nom pel cultiu de les roses; existeixen monedes d'aquesta illa, de fa 4000 aC, amb imatges d'elles. Les roses es conreaven també en els famosos jardins de Babilònia (2845 a. aC). Van ser molt populars també entre grecs i romans. Des de l'antiguitat, el cultiu de rosers estava molt difós, ja sigui com a plantes ornamentals com també per aprofitar les seves propietats medicinals i aromàtiques.

Les roses són símbols antics de l'amor i de la bellesa. La rosa era sagrada per a un nombre considerable de deesses de l'antiguitat. Les roses vénen en una varietat de colors, cadascun amb un divers significat simbòlic :

Blau: representa miracles i noves possibilitats

Vermell: amor, passió

Rosat : tolerància, respecte, simpatia

Rosat Fosc : gratitud

Rosat Lleuger : admiració, condolença

Blanc: innocència, puresa. Groc : gelosia, orgull, vergonya, infidelitat (encara que també pot significar amistat)

Taronja : passió exaltada

Borgonya : bellesa

Gris : malaltia, vellesa

Negre : sexe o mort

Flors del magatzem

Entrepà de peix

Entrepà de peix

Netegem el peix, ho assequem i l'arrebossem amb farina, el fregim procurant que estigui al punt, el deixem refredar una mica i ho netegem d'espines. En el mateix oli de fregir el peix fregim un parell d'alls i uns bitxos, reservem aquest oli.

Agafem una barra de pa, tallem un tros i l'obrim per la meitat, el col·loquem obert en un plat i ho posem al microones uns segons perquè s'escalfi una mica. (Una opció millor és torrar-lo una mica en una graella) el traiem del microones i l'untem de tomàquet. Col·loquem damunt del pa el peix net d'espines i una mica esmicolat, ho oliem una mica amb l'oli picant que hem fet, el salpebrem i finalment ho amanim amb una mica de pebre vermell.

Bon profit

El bichon maltès

El bichon maltès 

Nom de la raça: Bichon Maltès (Maltese)

Número d'Estàndard: F.C.I. Nº 65/0604.1998/E

Origen i historia

     Les primeres referències que tenim d'aquesta raça provenen possiblement dels egipcis, en tombes d'alguns faraons han aparegut estàtues que el recorden. Apareix representat en peces de ceràmica grega i és esmentat en els escrits de molts poetes i historiadors, en el segle IV a.c. Aristòtil esmenta aquests gossos, als quals s'atribueix el nom de cans malitenses. A l'Edat Mitjana, els maltesos van ser utilitzats com a animals de companyia per la noblesa europea.
      El seu nom, maltès, sembla venir del vocable Màlat, que significa refugi o port. Una hipòtesi apunta a que els avantpassats d'aquesta raça vivien en les zones portuàries de les ciutats marítimes del Mediterrani amb la missió de caçar les rates i ratolins que s'acumulaven en els vaixells i magatzems.

Característiques físiques

     Pesen entre 1,8 i 4 quilograms, sent el pes màxim en edat adulta de 3 quilograms les femelles i 4 els mascles. La seva altura a la creu és de 20 a 25,5 cm, i tenen un cos compacte. Són de color blanc pur en la seva totalitat, molt fi, suau, d'un llarg considerable (gairebé arriba al terra), sense rínxols però tendent a nuar-se. La seva cua està coberta d'abundant pèl i es presenta corbada sobre  el seu dors. Tenen les potes curtes i rectes
     Posseeixen cap de grandària mitjana amb front petit, crani rodó, el nas és negre i els seus ulls grans, ovalats, de color marró fosc amb parpelles negres, atents i molt foscos. El seu musell és mitjanament llarg, fi, es va estrenyent fins a arribar al nas. Els seus ulls són grans, foscos, vius i emanen intel.ligència. Sempre es fixen en tot el que passa al seu voltant i no deixen d'observar als seus amos. Respecte a les orelles, són llargues, caigudes i peludes, d'implant baix, penjant molt a prop del cap, com recolzant-se. Viuen de 12 a 13 anys, encara que molts superen aquesta edat.

Tenir cura al nostre Maltès

     El físic que caracteritza aquest ca necessita cures diàries. És un gos de luxe al qual cal desembolicar i raspallar el pèl diàriament, el pelatge pot provocar irritacions als ulls, així que és convenient apartar el cabell dels mateixos i netejar regularment. A més, aquesta raça canina tendeix a formar tosca a les dents i, si no estem pendents, l'animal pot perdre peces a una edat primerenca. Es netejaran dos cops per setmana amb un cotó impregnat en suc de llimona. És possible que al principi del empolainat es queixi, però cal tenir paciència perquè a poc a poc s'acostumarà. En ser una raça delicada, sobretot quan són cadells, requereixen molta cura. És recomanable alimentar-los amb pinso, i encara que li agrada molt el menjar humà mai se li ha de donar xocolata, doncs és altament perjudicial per a aquesta raça.

Caràcter i habilitats

     El Bichon Maltés és un gos encantador, amorós, ple d'energia i molt sensible, gaudeix molt jugant i passant tot el temps possible amb els seus amos. Són excel.lents animals de companyia, nets, vivaces, molt afectuosos i intel.ligents, i no són agressius. És un gos dòcil, molt protector amb la casa, molt amigable d'altres races, afectuós amb tot el món. No és un gos molt bordador encara que si sent curiositat, borda bastant.
     El Bichon Maltés bé podria ser un gos de circ, ja que té molta facilitat per aprendre, només cal dedicar una mica de temps i tenir paciència. Poden fer tombarelles i mantenir-se dempeus sobre les seves potes del darrere diversos minuts. Encara que s'adapten perfectament a viure en pisos, per la seva petita grandària i caràcter domèstic, els encanta passejar a l'aire lliure. És important començar amb l'educació i l'ensinistrament del teu gos quan encara sigui un cadell, així aprendrà jugant. La teva mascota serà un alumne molt aplicat, per això és important que li recompenses com mereix, per exemple, amb algun premi apetitós com una llaminadura.

Necessitats especials

 - No suporta la solitud. Pot patir ansietat per separació fàcilment.

 - Els seus ulls són delicats, com els de Caniche, i tenen tendència a ser llagrimosos. Se li han de netejar amb aigua destil.lada.

 - Les orelles també són un punt feble, ja que les races d'orelles llargues no es ventilen bé i acumulen humitat i bacteris. Convé estar al tant.

 - Exercici, excursions, joc, passejos llargs. No és un gos passiu i ha de cremar energies. Sinó pot patir desequilibris psicològics.

 - Molt de compte del seu pèl. Requereix anar a la perruqueria  i un raspallat diari.

la tomaca

És de la família de les solanàcies originària de Mèxic, ben segur que alguns historiadors filarien més prim en ubicar-la a un lloc més exacte, però l’important és que avui la podem gaudir com un aliment bàsic a la dieta mediterrània.

El color de la tomaca té diversos tons, degut a la presència de pigments, licopens i carotens. Les seves flors són hermafrodites, tota ella és sucosa i és molt sensible al fred. Les varietats que es poden cultivar són moltíssimes, montserrat, tomacons de penjar, albenac, xerri i moltes més. 

La tomaca que podem adquirir a un centre comercial i a grans superfícies, no té res a veure amb la tomaca que en bones quantitats es conrea als petits hortets arreu de Catalunya. La tomaca per ser bona ha de rebre el sol totes les hores del dia i la frescor de la nit, sense estar tapades per tendals i anxovades sota uns hivernacles que impedeixen la seva maduració natural. 

Res a veure una tomaca vermella, brillant, dura i amb bon aspecte de qualsevol supermercat amb les tomaques dels petits hortets. S'assemblen, però la tomaca dels supermercats té la seva pell més dura, no té la carn al punt, ni el gust dolç i lleugerament àcid característic de la tomaca de l'hortet.

Les industries conserveres de la tomaca són molt importants, és envasada sencera, triturada, fregida, etc, elaboren també el famós kétchup. Avui dia i sobretot als pobles, es fa conserva del sobrant de la collita de tomaques. És una recepta senzilla i sense conservants, no més cal escaldar la tomaca, se li treu la pell i a trossets es posen a una terrina de vidre i tot seguit al bany-maria. Així es conserven un grapat de mesos.